QUINS TRAPELLES!
A dins la rectoria, ens sentim
segurs. Eren tres quarts i un soroll molt fort es va sentir a la porta de l’entrada,
estàvem tots junts i escandalitzats, que era allò? Immediatament vam sentir
crits, que deien els nostres noms, encara ens vam espantar més, qui podia ser? Sentíem
la presencia d’uns humans que no sabíem si eren vius o morts. De cop es va fer
el silenci per fi, pensàvem que ja tot havia acabat. Eren les 4 de la nit. No sé
perquè em va semblar que un dels riures tenia una semblança molt particular al
de la Nadia. Per un moment vaig pensar que les veus que sentia eren conegudes,
ara ja sabia de qui eren les veus corresponien als companyes de curs dels meus
amics: la Nadia, l’Isabel, l’Aina, en Jhoan, en Guillem, l’Abel, l’Ivan i en
Victor.
No podia creure’m que haguessin
estat capaços d’espantar-nos d’aquesta manera. No sabia si explicar-ho o
callar. Necessitava pensar com els hi podríem tornar.
La meva maquina de pensar s’havia
engegat i no la podia parar: calar foc a alguna cosa i fer veure que era un de
nosaltres? Construir amb alguna cosa una ombra xinesa i projectar-ho?
No se’n poden enriure de
nosaltres! Els hi hem de tornar com sigui. Seguidors teniu alguna idea?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada