Entrada 13

TOTS JUNTS

L’Ainhoa ha començat a reaccionar. Però no era ben bé ella. M’explico: parlava amb una llengua que no enteníem i no parava de mirar-nos a tots com si fóssim essers estranys, com si no ens conegués. En David ens a recomanat que intentéssim, mitjançant signes, portar-la a dins la Rectoria on en Marc, que sempre porta el mòbil a sobre, podria trucar 112 i que la vinguessin a buscar.

Tots hem intentat que ens fes cas. Després de molta estona, l’Alba ho ha aconseguit. L’Ainhoa l’ha seguit i ha entrat a dins. En Marc no trobava el mòbil, l’Irina ha trobat dins de la motxilla i han fet la trucada: no hi havia cobertura. Començava a arribar l’hora, teníem por que l’espetre tornes com ens havia avisat a tres quarts.

La nostra intenció va ser començar a tancar amb clau totes les portes i esperar a dins fins que es fes clar.

Entrada 14

QUINS TRAPELLES!

A dins la rectoria, ens sentim segurs. Eren tres quarts i un soroll molt fort es va sentir a la porta de l’entrada, estàvem tots junts i escandalitzats, que era allò? Immediatament vam sentir crits, que deien els nostres noms, encara ens vam espantar més, qui podia ser? Sentíem la presencia d’uns humans que no sabíem si eren vius o morts. De cop es va fer el silenci per fi, pensàvem que ja tot havia acabat. Eren les 4 de la nit. No sé perquè em va semblar que un dels riures tenia una semblança molt particular al de la Nadia. Per un moment vaig pensar que les veus que sentia eren conegudes, ara ja sabia de qui eren les veus corresponien als companyes de curs dels meus amics: la Nadia, l’Isabel, l’Aina, en Jhoan, en Guillem, l’Abel, l’Ivan i en Victor.

No podia creure’m que haguessin estat capaços d’espantar-nos d’aquesta manera. No sabia si explicar-ho o callar. Necessitava pensar com els hi podríem tornar.

La meva maquina de pensar s’havia engegat i no la podia parar: calar foc a alguna cosa i fer veure que era un de nosaltres? Construir amb alguna cosa una ombra xinesa i projectar-ho?

No se’n poden enriure de nosaltres! Els hi hem de tornar com sigui. Seguidors teniu alguna idea? 

Entrada 12

A TRES QUARTS, ENS TROBEM!

Sabràs molt aviat què ens ha esdevingut aquesta nit. Els companys s’han despertat amb els sons de la nit. Un fantasma se’ns ha aparegut davant dels nostres llits.

Parlava amb veu dolça però atemorizant. Ens repetia intensament: a tres quarts ens trobem, mentre que la seva veu s’alçava cada cop més, fins a arribar a un punt que es quedava callat.

En David, que es molt de la broma, s’ha pensat que tot allò era mentida, que tot estava preparat, i que havia estat en Marc, que sempre li feia bromes, però aquest com si era ell havia estat una broma de mal gust, al veure que en Marc estava allà, a darrere seu es va començar a espantar, qui podia ser? En Guillem, s'hi ha acostat, lentament i quan a sigut darrere seu, li ha estirat el tel que portava al cim, de com s’ha girat i a marxat corrents, fins a arribar darrer en Xavier i en Jeroni, un cop allà els tres han decidit posar-se a dins d’un armari que hi havia al costat de les llitreres.

L’Ainhoa i l’Alba, al veure aquella mena de fantasma, han dit que elles no s’esperaven ni un segon més a marxar, que allà no s’hi quedava mai més.

I ara estic jo, aquí sola, amb un fantasma al davant, no sé on esta la gent només ser que hi ha tres persones a un armari i que no tinc ningú al meu costat, només el fantasma. Però ara que hi penso, el dia abans de que passes tot això, vam dir que si passava alguna cosa i ens separàvem, que quedaríem tots a la cuina de la rectoria, així que tinc que anar mirant l’hora, a les nou del mati haig de ser allà.

Entrada 11 segon trimestre

AL BELL MIG DE LA POR

Una sombre negre, s’apareix a uns quilometres de mi, no sé ven bé que és però puc distingir la seva cara, sembla un fantasma, però no n’estic segura. La nit és clara, hi ha una immensa lluna plena i el so del fantasmes, semblen un concert de musica que acaba cansant. No m’havia plantejat mai tenir tant a prop els fantasmes.

En un primer moment la melodia s’ha fet irritant, però a mesura que l’he anat escoltant, s’ha fet imperiosa la necessitat de saber-ne l’origen del cert. No sé si despertar els meus companys, no sé si sortir sola,  no sé si haig d’abandonar l’idea de sortir a fora, no sé... Siusplau ajudeu-me, crec que estic en perill, vosaltres també ho creieu?

entrada 10 segon trimestre

DES DE BESCANÓ

Fa dos dies era a Vietnam. Il·lusionada amb una relació nova. Avui sóc a Bescanó, a casa, amb l’escalfor de la família i els amics.

Amb la companyia dels meus amics i amb un poble que se m’apareix com un quadre impressionista:

Descobreixo de nou, el riu, la platgeta vora el Ter.

Quina llum! Aquesta tarda, si tot va bé, ens trobem a la Torre, amb els companys. Tenim moltes coses que explicar-nos, primer de tot els hi explicaré la historia den Tien, encara que no sigui gaire bé d’explicar. Crec que serà una oportunitat única per proposar-los una estada a la rectoria de Vilanna. Que és una casa que la pots llogar i estar-hi durant uns dies, amb amics o la família.

Un cop instal·lats, ja començarem l’aventura del blog sobre les nostres històries amb els vampirs a Vilanna. Però no ens precipitem, primer haurem d’organitzar-nos: demanar permís per escrit a l’Ajuntament, provisions, sacs de dormir i preparar l’horari que farem. Quina passada! I vosaltres, voldreu acompanyar-nos, des de casa, mentre llegiu el que ens va passant? No us ho podeu perdre, us aniré informant, no us ho perdeu! Petons.

entrada 9 segon trimestre

TORNO A CASA

Seguidors, torno a casa!!! Per sortir d’aquesta relació que m’ha portat a l’atzar, vull deixar que la sort, l’atzar decideixi el meu nou camí. Crec que el que he de fer és dedicar-me a treballar de restauradora: hauré de buscar feina, si pot ser tranquil·la, que em faci distreure i, tal vegada, escriuré. La sensació d'escriure és molt forta, perquè et permet somiar despert, imaginar-te una vida com la que voldries, no cal que sigui real o viscut, pura fantasia.

Si voleu podem començar una nova historia. Tinc uns companys que crec que em poden ajudar a fer-la. Encara no us he parlat d’ells, són en Jeroni, en Guillem, en Marc, l’Ainhoa, en Xavier, l’Alba i en David. Són fantàstics. En aquests moments són a països diferents, compartin noves experiències i coneixent noves persones, però sobretot i no per últim, estudiant i treballant. Crec que aviat tornem a Bescanó i els proposaré fer entre tots una història fantástica: de vampirs?     

Bé, quan ho tingui clar, us ho explico, espero que em feu propostes, Fins aviat, petons a tots.

entrada 8 segon trimestre

S’HA ACABAT PER SEMPRE

Tinc els ulls plens de llàgrimes, llàgrimes que m’omplen els ulls. Mai m’hauria imaginat estar tant trista com estic, pensava que mai podria tindre un sentiment tant fort com el que tinc, però que amb el temps haig de intentar oblidar, ho haig de aconseguir, la vida és seguir endavant, superar els obstacles, per molt durs que siguin.  Avui desprès d’haver-me acomiadat, per sempre, d’en Tien. Poques paraules per dir-vos que no el tornaré a veure, que no tornaré a riure amb ell, que no tornaré a escoltar el seu silenci, no tornaré a notar la seva mirada... En el poc temps que hem compartit, que era especial. A partir d’ara viuré sabent que sóc una mica millor perquè m’han estimat i jo també he estimat. M’he de refer i he de deixar que m’estimin, com jo estimo als altres. Aqui s’ha acabat la nostre historia d’amor, plena de coses boniques i coses dolentes, però això em fa més forta. 

Entrada 7 segon trimestre

EP, UN MOMENT!!!

No us ho creureu, us ho juro! Hem quedat per face amb en Tien per anar a visitar algun temple, interessant, del qual poguéssim aprendre coses i passar-nos-ho d’allò més bé, així que vam decidir anar al temple  de la Literatura  que es troba a Hanoi, el seu nom és Van Mieu encara que la seva traducció literal significa el temple de la Literatura, aquest temple va estar construït en honor a Confucio l’any 1070 per la llei Ly Thanh Tong.

Com que esta situat a Hanoi, i jo sóc a Bahia d’Ah-Long hem decidit anar-hi amb barco, que tardaríem menys, que anant amb cotxe.

Ja ser que avui no us he escrit gaire, però no us preocupeu el pròxim dia us ho compensaré, un petó. 

Entrada 6 segon trimestre

TORNO A LA RUTINA

Amics, avui dilluns ha estat un dia molt normalet. Sé que encara no us he explicat de què treballo. La meva professió és anar a l’institut, on vaig a estudiar i a aprendre coses noves.

Avui ha sigut un dia molt avorrit, l’únic moment en el que m’he divertit ha sigut a l’hora del pati, perquè ens hem reunit tots per parlar i divertir-nos, ja que els professors són molt estrictes i no et deixen fer res a les classes, no pots xarrar ni riure, perquè sinó ja et renyen.

Quant va arribar Nadal, vaig sentir l’enyorança de la meva família, per això vaig decidir escriure’ls una carta explicant-los com m’ho estic passant, juntament amb alguna foto meva amb la meva família que m’acull i fa pocs dies vaig rebre la contestació de la carta, on ells em deien que em trobaven a faltar i també em van posar alguna foto seva.

No m’ha costat gaire adaptar-me a l’institut, ja que els nens i nenes de allà són molt oberts i molt simpàtics. El meu horari d’escola és molt complet i els dies els tinc bastant ocupats, no tinc ni un minut per avorrir-me. Me’n vaig a dormir, adéu fins demà. Un petó.

Entrada 5 segon trimestre

TOT TÉ SOLUCIÓ

Vaig prendre la decisió més important de la meva vida, crec. En Tien desprès que li escrivís al mur del seu Facebook, va entendre perfectament el meu estat.  Pensava que poder es pensaria que allà que li vaig dir que estava malalta, era una excusa, que la sortida al centre comercial no m’havia agradat, que ell no em feia el pes o… qui sap què es pensaria quan llegís que no podia anar a la sala de jocs. La seva decisió em va tranquil·litzar: “No passa res, tranquil·la, el més important és que et recuperis el més aviat possible. ” i jo li vaig dir que si volia podia vindre a la casa que m’acull, que el rebrien amb les mans obertes, així el podria presentar i podrien veure una pel·lícula mentre menjaven crispetes, entre riures i més riures, i em va dir que per ell perfecte, així que vam quedar a casa meva, a les dotze del migdia. Bé,  vaig començar a preparar el dinar, ja que el volia sorprendre amb un dinar fet per ella, va decidir fer canalons i de segon plat una mica de verdures, de postres va fer una coca en forma de cor, això li encantaria. 

Menjar que vaig preparar.

Van trucar a la porta a les dotze en punt, ni un minut menys ni un més.  Vaig anar a obrir la porta ràpidament. En Tien tan espontani com sempre, em va fer dos petons i em va regalar una rosa blava, que feia molta bona olor. El dinar va ser esplèndid, i la conversació també, desprès de dinar vam pensar que podríem buscar una pel·lícula i mirar-la online. Buscant, buscant vam trobar una pel·lícula que és titulava: “El diario de Noa”

No sé si l’heu vista. Us en faré cinc cèntims: Aquesta pel·lícula té lloc als anys 40 quan dos joves s’enamoren i... No us avançaré res, si la mireu ja sabreu de que va la pel·lícula. Aquí us deixo, adéu, fins aviat.

Entrada 4 segon trimestre

ESTIC DE PEGA UFF!

Un dia després d'haver estat en un restaurant amb en Tien, el noi del que m’he enamorat,  he notat que em trobava bastant malament, no sabia que em passava, però una de les raons per la qual no em trobava bé era per aquell menjar que ens havien servit en aquell restaurant. Era un plat que es deia Bun Bo Hue, el plat consistia en una sopa calenta de fideus, fets de pasta d'arrós i vegetals amb carn de porc o d'un altre animal, aquell menjar no em feia gaire bona pinta, però no ho podia deixar tot en el plat, ja que és de mala educació, així que m’ho vaig menjar.

Després d’escriure al blog, he estat una estona llegint. El llibre que he estat llegint a sigut: Carolina s’enamora, l’autor d’aquest llibre és Federico Moccia. En aquest relat, una noia que s’enamora a primera vista, d’un noi que no a vist més i no s’ha pogut tornar a comunicar amb ell perquè li han robat el mòbil...  no us explicaré res més, si en voleu saber alguna cosa més us el recomano.

Bé, però anem pel que anàvem: aquell menjar m’ha fet mal, ara tinc vòmits, mal de panxa.... estic feta un nyap!! En Tien m’ha dit per anar a la sala de jocs d’allà però no ser que fer, si li dic que no em trobo bé perdre una oportunitat d’estar amb ell, així que amics seguidors que em recomaneu? Ja sabeu, us necessito. Un petó.

Entrada 3

Acabo d’arribar a casa. No puc esperar. Només d’arribar, he engegat el meu blog. Haig d’explicar-vos tot el que he viscut avui. En aquest moment tinc a davant les fotografies que ens hem fet junts. Ha estat un dia magnífic. És pot ser més feliç?? Crec que no. Com ja us vaig dir, hem anat al centre comercial i hem dinat a un restaurant. 

No ha arribat tard. Quan he arribat, a tres quarts de 5, ell ja hi era. Quan m'ha vist,s'ha apropat, m'ha saludat fet dos petons i hem entrat al restaurant.

Quan l'he vist, era feliç i no podia parar de somriure.  El dia era magnífic: feia sol, i el centre comercial era ple, de gom a gom . Els restaurants eren plens de gent: hi havien parelles, famílies, amics… Asseguts en una taula, m’ha regalat una capseta verda, a dins, hi havia un collaret, amb una pedra vermella, el corall, m'ha encantat.

El corall és d'un color vermell molt intens. Li he preguntat el perquè d'aquest regal i m'ha respòst que el seu significat, representa la sort, en dir-me això me l'he mirat i li he dit: 

- Ara mateix estic tenint molta sort, he conegut a una persona que no m'esperava, i això significa felicitat.

Ja eren les 8 de la tarda, i el temps havia passat volant, m'ho he passat genial, he passat la tarda rient i vivint noves experiències. 

Arribava el moment d'acomiadar-nos i em sabia greu, el dia sabia fet curtíssim. Vaig passar-li el meu telèfon, sense pensar-m'ho dues vegades per si no el tornava a veure. Arribava el moment d'acomiadar-nos , i per si no el tornava a veure, li vaig fer un petó . Avui tinc petons de sobres, així que us en faig arribar un. Fins aviat.

Entrada 2 segon trimestre

ENS TROBEM

Seguidors, com us ha anat la setmana? A vegades penso que la vida et sorprèn quan menys t'ho esperes. Si em seguiu ja ho sabreu. Pensava que no el tornaria a veure, que seria una persona d’aquelles que les veus un dia i ja no s’en rrecorden de tu, i no en saps res més d’ells. Aquest cop no va ser així. Jo estava amb una amiga al centre comercial, estàvem prenent un refresc en un bar, quan de cop em vaig girar, allà darrere hi era ell, allà assegut en un banc, em vaig quedar en blanc, pensava que no el veuria més. Un cop ell,em va veure, es va acostar cap a mi, i em va dir:

-T’agradaria quedar el dissabte que ve per anar a prendre un refresc?

A mi no em sortiren les paraules, estava molt nerviosa però evidentment li vaig dir que SI, estava  molt segura de mi mateixa, perquè pensava que tot sortiria bé. Així que vam quedar a les 5 de la tarda, en el mateix centre comercial que haviem trobat  aquell dia. 
Falta només un dia per ser dissabte, això vol dir que demà ens veurem. Estic molt nerviosa, ja que encara no sé que em vull posar, però el que sí que tinc clar és que em vull posar alguna cosa  que amb la qual em senti segura, còmode, bé.  Mentrestant dubtava si vindria o no, em deixaria plantada, sola...en fi,demà ho veure i resoldre tots els meus dubtes.

Sisplau seguidors, no em deixeu sola, us necessito més que mai.

Entrada 1 segon trimestre

Benvolguts amics seguidors del meu blog. Com ja us he explicat els darrers dies, sóc a Bahia d’Halong, Vietnam, on he Passat el nadal, de moment tot és meravellós, i més ara, ja que m’he enamorat. No m’esperava enamorar-me aquí. Tot va passar un dimecres, plujos, jo estava a la meva taquilla, preparant els llibres i llibretes que necessitava les darreres ultimes hores de classe, un cop ho vaig tenir tot, hem vaig girar per tornar a classe, però de cop vaig topar amb algú, i s’hem va caure tot, de cop vam creuar les mirades, els seus ulls verds, es van creuar amb els meus ulls, en aquell moment vaig sentir que ell, era el noi que esperava, hi va haver un moment en que les nostres mans es van tocar, vaig sentir algú per ell, això, es podria dir, amor a primera vista. Ell era alt, moreno i tenia un somriure perfecte, però el que més ressaltava d’ell, eren els seus ulls, verds com el kiwi. De cop i volta em va dir: “no he vist mai ningú com tu, però ets qui esperava”.